Fa temps que mantinc que el València Club de Futbol (VCF) és l'equip que millor representa l'essència del poble valencià i del seu futbol. Açò no és així per què siga l'únic que porta el nom del País, això és més aviat un inconvenient com ja va dir Fuster, ni tampoc per què siga l'equip més llorejat i amb més títols del futbol valencià. El VCF és l'equip que millor sintetitza allò que podríem anomenar: l'esquizofrènic despropòsit valencià. L'actual situació del VCF és una mena de metàfora de la situació actual de la nostra terra. Hi havia ja fa temps moltes veus deien que el País Valencià s'endinsava per camins perillosos en permetre que la construcció s'enduguera la major part dels capitals valencians i li fera sentència de mort al nostre teixit veritablement productiu i de pas se'n portara per davant el medi ambient. L'energia i els diners malbaratats en aquest gegant de fang ha fet que a hores d'ara l'economia valenciana siga la més perjudicada per la crisi arreu l'estat. També ha fet que el nostre govern balafiador i autocomplaent encapçale eixa drecera equivocada i ens haja venut el fum que se'n ha anat com va vindre: ràpidament. En eixa dèria del govern valencià del PP pels grans esdeveniments i pel poc trellat, el VCF va ser una peça més del trencaclosques i Soler el seu peó. Les imaginatives i paralegals requalificacions del vell Mestalla, del nou Mestalla i del bell Porxinos, potser no reben mai cap sentència judicial realment en contra però si cap jutge les considera il·legals, jo almenys les considere immorals, això sí, com la major part de les requalificacions de parcel·les que s'han fet en els darrers anys arreu el País. El PP “regional” va tindre un protagonisme maniqueu i intolerable en tots aquests processos on amb mestratge demagògic contraposava els interessos del VCF als interessos d'un poble, d'uns veïns o dels ecologistes. Quina vergonya ens ha fet i encara ens fa a molts valencianistes de cor com jo que és llançara a la brossa d'aquesta manera el capital social del club pel benefici polític d'uns i econòmic d'altre. ¿Algú recorda el “show” mediàtic de la presentació de la maqueta del Nou Mestalla?. Amb aquesta posada en escena Soler pagava al govern valencià el peatge d'ajudes que si aleshores eren immorals amb la situació econòmica actual fan feredat. La Generalitat va tirar-li una mà al VCF, i se la va cobrar, però la mà li la va tirar al coll. Camps i els seus es feren aleshores moltes fotos a la cerca d'aprofitar el poder mediàtic i doncs electoral del VCF, davant la vergonya de molts valencianistes de cor que serem del VCF quan Soler dins d'una anys encara no puga ni aparèixer per Mestalla. Per què amb aquestes mogudes especulatives Soler va clavar el club dins un pou econòmic del qual ja veurem si surt. Però ara és palés que els polítics del PP ja no es fan les fotos, ara no volen saber res, ara que a més a més C9 ha perdut els drets televisius, i això també els ha anat malament. És possible que tant el VCF com el País Valencià isquen de la crisi, però serà malgrat el PP i no gràcies a ell. Sóc valencianista, sí també ho sóc en els sentit no futbolístic, des què tinc cap per pensar i cor per sentir, i segurament sempre ho seré, el VCF és l'equip de futbol que més seguidors aplega a tot el País Valencià, però no és l'equip del valencians, de tots els valencians, hi ha d'altres equips tan dignes com ell i que ara potser amb raó reclamen la seua. El VCF no representa el País Valencià, tot i que en moments com l'actual ho semble, i ho semble massa.

Comments

Comments

Comments

Comments

Per a mi David Albelda representa allò que jo voldria que fora el meu equip sempre, el València C.F.: un equip valencià, gran i campió. Albelda representa totes tres coses, jo però, no mai he volgut que forem un Athletic de Bilbao, no cal, i alhora sempre he pensat que els valencians al València han de ser els primers a tindre oportunitats i pense que des de ja fa massa anys ho tenen sovint més difícil per triomfar que els futbolistes forans. Aquesta setmana em fa vergonya no el meu equip, sinó els seus dirigents i amplis sectors de l’afició que són incapaços de percebre les coses en trellat. Em fa vergonya com te’n vas del València, em sembla intolerable, injust. Sí, ja sé que el València t’ha pagat molts diners, però ¿quants jugadors s’han endut el doble que tu i no han fet ni la meitat?. Tu has cobrat exactament el que t’han volgut pagar, com em passa a mi en la meua faena. Però el futbol mai no és sols qüestió de diners, ni per a mi, ni per a tu. La gent no entén que el futbol és sobretot qüestió de sentiments, de força, d’intel·ligència, d’equip, de trellat. Si només foren diners el València mai li hauria guanyat dues lligues a equips més rics, com el Madrid i el Barça. Et mereixes i crec tindràs encara la despedida que mereixes, potser hauràs d’esperar uns anys. La fi de Quique em va sabre molt malament, però el que t’han fet a tu és intolerable. Sentint en el cotxe la roda de premsa també em venien les llàgrimes, tristesa per que em sembla vore com l’època més gloriosa del nostre equip se’ns escapa de les mans, ja que el València ha acabat en mans d’un incompetent, el qual, no sembla tindre més que diners, i que actua sense trellat, tallant caps a tort i dret, sense visió de futur, creant problemes on no hi ha, i com els xiquets només veu incompetència al seu voltant per què sap que juga amb un futbolí que es pensa que li pertany. No sap manejar una empresa i no sap gestionar un club, no es pot caure tan baix, ell caurà, esperem que amb ell no arrossegue també al València. Però en paregudes circumstàncies anàrem a segona divisió, també aleshores vaig plorar, també aleshores després d’una anys de títols, la gent no va saber adaptar-se a no guanyar-los, i els directius ja aleshores li donaren sang al poble, i això passa factura. La prova evident que eres símbol del valencianisme, és com s’he t’ha atacat des de Madrid, i se t’ha atacat fine sel ridícul, crec que tu ja sabràs què vull dir. Els emprenyava un València fort i amb títols, ells el que volen és un València dèbil, com el Sevilla, o el Saragossa, equips que donen espectacle però que no es mengen un torrat, els títols per als de sempre. El futbol no té massa importància, aquestos problemes no són comparables als problemes socials, econòmics i culturals, però ja deia aquell que el futbol és el més important dins de les coses poc importants. No diré que ets ni el meu ídol, ni el meu model, els ídols són coses de la infantessa, i jo ja vaig tindre el meu: Kempes, però em sap malament per què crec conèixer-te, la televisió i el Mestalla, tenen aquestes coses. Et diria David moltes més coses però potser hi haurà un altra ocasió, que et vaja bé, que jugues l’Eurocopa, aquesta la premsa madrilenya potser sí que voldrà que la jugues, i sobre tot que sigues feliç, i que a ben segur tornaràs al teu club quan el president i l’entrenador siguen un malson de fa alguns anys.
Ni tu, ni jo, som el València, el València no és res sinó és un sentiment, el drama és que hui, aquestos dies, aquestos són els què ens han fallat: els sentiments.

Comments

Comments

Ja que parlem de democràcia i canviant una miqueta de tema em fa gràcia la hipòcrita forma de mesurar la democràcia d'uns llocs i d'uns altres. És com si en molts mitjans de comunicació, com si en amples sectors de l'opinió pública, encara estiguera present cert aire colonialista, cert aire de superioritat paternal i pseudoprotectora sobre els països que algun dia foren part, per exemple d'aquell imperi espanyol. Només així es podia explicar des del meu punt de vista que fa uns anys s'intentara jutjar a Espanya a Pinochet, és a dir jutjar la transició política xilena, pels delictes de la seua dictadura. Si els xilens havien decidit passar pàgina qui era els sistema espanyol per esmenar-li la plana a ningú?, no era aleshores president d'una comunitat autònoma un tal Fraga, ministre franquista, que per cert a hores d'ara és encara Senador?. La transició política espanyola va ser moltes coses, però sobre tot va ser una gran passada de pàgina, sobre tot per a l'esquerra i per als nacionalismes que alguns diuen perifèrics. Dels canvis constitucionals que aquestes setmanes es prodrien produir a alguns països d'Amèrica del Sud, a Bolívia, Equador i molt especialment a Veneçuela, els mitjans de comunicació a Espanya no paren de dir que són mecanismes dels seus promotors per tal de perpetuar-se en el poder. Però senyores i senyors això no serà el pitjor d'aquestes reformes, a Europa ningú no establix mecanismes per tal que els presidents de govern o caps d'estat no es perpetuen en el poder,directament no existix cap clàusula, que li ho diguen sinó a Tatcher, a Mitterrand, a González, i sobre tot que li ho pregunten al rei d'Espanya, això sí que és perpetuar-se en el poder. No dic que les reformes populistes sud-americanes siguen la mel de la democràcia, però cabreja aquest tractament d'aquells països com si foren repúbliques bananeres. Que Chávez és un populista, sí, però qui amaga les pujades d'impostos en el seu programa electoral, també; que no sabem què passa si no li aproven el seu projecte de constitució, també; però, què haguera passat a Espanya el 1978 si no s'haguera aprovat aquella Constitució? algú va oferir aleshores cap alternativa?, clar que no. Encara surt Zaplana dient a hui que el triomf del No a Veneçuela és la victòria de la democràcia contra el totalitarisme, quina porqueria doncs de totalitarisme és aquest caribeny, que fa un referèndum i va i perd.

Però si ofn la superioritat política ofén també molt l'aire de superioritat cultural, en este cas no sobre Sud-amèrica sino sobre l'Europa de l'Est. Açò que ara escriuré són les paraules textuals que es van pronunciar a l'informatiu de la Televisión Española al migdia del dia 29 de novembre:  A Espanya es llig menys fins i tot que als països de l'Est d'Europa, recentment incorporats a la UE. Què passa, que la UE és garantia de lectura i avidesa intel·lectual i sorprén que no llisquen més ara, que es troben a la mateixa entitat econòmica que Jesulín o Forrest Camps?. Vol dir açò que la Txèquia de Kafka ne cessitava entrar en l'Europa de Mariñas per enriquir-se culturalment?, es que pensen encara que com aquells països són pobres són imbècils?, i és que les menudes frases com l'esmentada del Telediario sovint traixen el subconscient més clarament que els grans discursos. Una altra possibilitat és que haja tornat una mena de nova Guerra Freda i encara es vullga desprestigiar els totalitarismes de tall stalinista, 20 anys després de la seua fallida. En definitiva, quina falta de pietat del periodista i quina poca feina escriure açò, clar que encara és pitjor llegir-ho fins el final.

Comments

Comments

Comments

Comments

Comments

Comments