d'allí cap ací, alex amorós
Com estar a dos llocs alhora i no ser res paregut a un Deú

Llàstima que el Museu d'Història de València  no l´hem fet nosaltres, m'agrada. M'agrada la salvaguarda amb reutilització d'un antic dipòsit municipal d'aigües, m'agrada l'enfocament didàctic i fins i tot interactiu sense renunciar als materials originals, sense una fugida dels objectes tan habitual en altres espais museístics. M'agrada l'enfocament cronològic, econòmic i social, que evidentment s'ha posat en mans d'historiadors "ben poc conservadors", per dir alguna cosa. M'agrada la presència del valencià, que almenys està al mateix nivell que el castellà. M'agrada l'amplària dels espais que facilita la visita amb grups. Hi ha coses però que no m'agraden tant, entre altres coses hi ha massa llum en les pantalles de projecció i molt poca sobre els objectes i panells explicatius. La ubicació, lluny del centre urbà, massa lluny, es disculpa en funció del reaprofitament de l'arquitectura i de la dificultat de trobar un espai tan ample al centre històric del cap i casal, tot i haver-hi. Aquest museu no l'haguera fet millor ni un ajuntament d'esquerres, no puc criticar-lo, aquestes coses passen. Però tinc clar que aquesta cara de Doctor Jekyll, de Rita és una careta o millor dit una carassa. El veritable esguard de l'alcadessa de València és el de Hyde, el tarannà que alguns van anomenar de Godzrita, fent la semblança amb el mostre cinematogràfic que desfeia tot al seu geganti pas. Patrimonialment els dipòsits d'aigua a Mislata que són la seu del Museu Valencià d'Història, és una goteta d'aigua en mig de l'abandó més barroer del patrimoni valencià, i especialment faig referència al patrimoni arquitectònic dels dos darrers segles, el XIX i el XX. Ahir en El País de la Comunidad Valenciana es denunciavala deixadesa de joies de l'arquitectura industrial com la fàbrica Ceramo d'Orriols, algunes de les naus ferroviàries vora el carrer Alacant, la Llotja de Pescadors del Cabanyal, meravelloses alqueries arreu l'Horta, el molí de Tell, etc  Però el remat ha estat la demolició de gran part de les naus adjacents a la Tabacalera, prop del Mestalla, un edifici d'un incalculable valor patrimonial i que servirà per enriquir la butjaca d'algun "col·laborador habitual" de la  Miss Hyde valenciana.  El veritable risc no és perdre el sentit de l'humor, sinó la capacitat d'indignació. No han esperat ni la sentència judicial, és tan valencià allò dels fets consumats, és tan valencià enderrocar per tornar a construir, és tan faller, cremar per tornar a crear, per què no enderrocar el Micalet i fer una torre de pisos, per què no enderrocar tota la ciutat vella i fer una gran plaça, al cap i a la fi el centre de la nostra ciutat té llocs que s'assemblen més a Beirut bombardejat que a una ciutat que es curosa del seu patrimoni, per què no fer de València un gran Donuts, buit per dins i dolç per fora, un centre buit de persones i uns barris estranys, on si tens sort et toca un parc i si en tens de roïna et toca un circuit de Fórmula 1, gràcies Godzrita per fer-me turista en la meua pròpia ciutat, sovint és aquesta la sensació que tinc. Els temes de patrimoni seran recorrents en aquest blog, a més a més a més aquest estiu vaig estar a les comarques gironines, i les comparacions són sempre molt odioses, en aquest i en altres temes.