d'allí cap ací, alex amorós
Com estar a dos llocs alhora i no ser res paregut a un Deú

El meu fill demà farà tres anys. En les converses sobre la paternitat, o segons el cas maternitat, sempre parlem d'allò que ens toca sacrificar per la feina que els xiquets donen, d'eixa carrera professional, acadèmica, d'eixos viatges llunyans, d'eixes eixides i sopars nocturns arraconats, d'eixes lectures, i de moltes altres coses ajornades o més aviat deixades totalment de banda. En aquestes converses es solen obviar els aspectes positius de ser pare, o mare, no és modern parlar amb alegia de la paternitat, oblidant clarament que en els temps que corren ser pare és gairebé sempre una tria, no una impocisió de les circunstàncies, i sinó mireu la història. Ser pare està molt bé, no és cap sacrifici, per sacrificar suposa perdre i jo tinc la clara impressió de guanyar, de guanyar més, molt més del que he perdut. M'encanta estar amb el meu fill i gaudir de la seua infantessa, ja arribaran temps en què ell em voldrà eliminar de la seua vida, espere ser capaç de no retraure-li-ho, de ser conscient que a l'hora de la seua adolescència ja m'haurà donat més del que jo li hauré donat en tota la seua vida. D'alegries?, moltes, conte ara, i atall d'exemple, aquesta.
L'altre dia per parlar de la mort d'un animalet el meu fill, va dir que estava "matat", i és que en principi no deu estar molt clar això de la diferència entre els dos participis, mort i matat, penseu-lo. En la mort està absent la voluntarietat de l'individu finat, en el participi intuitiu "matat" sembla que es vullga introduir la voluntarietat en tot acte que implique la mort. Aquesta reflexió a banda de pedant en sembla que parla sobre la meravellosa inocència dels xiquets, que no conceben la mort sinó com un acte voluntari, la confusió entre els desitjos i la realitat, almenys aquesta és la sencació que em va quedar a mí, escoltant el meu fill, que demà farà tres anys.