d'allí cap ací, alex amorós
Com estar a dos llocs alhora i no ser res paregut a un Deú

El taxi, del qual ja vaig parlar, em va traure de l'exposició de Sorolla, en la Plaça Tetuan de València. Sorolla, bé, la cua no va estar malament, curta i la xocolata calenta un detall. De la mateixa manera també és un detall que Bancaja haja dut als valencians l'obra del valencià per excel·lència, en una competició de valencians, el més valencià de tots. Una oportunitat de veure unes pintures que estaven a Nova York i que l'any que ve h¡ tornaran a Nova York. Pintures que per altra banda molt probablement no visitaríem encara que hi anàrem, a Nova York. Però quede clar que no són les pintures més interessants del gran pintor que era Sorolla, la quantitat de superfície pintada en aquest cas sí que està renyada amb la qualitat, però especialment el llenç del Palmeral d'Elx és extraordinari, preciós. Ja que Bancaja ni fa tasca social, ni puja els interessos dels comptes correts, ni promou el valencià, ans al contrari, ni recolza la investigació real, ni promou la innovació tecnològica o cultural valenciana, almenys que es gaste els diners en això i no en sous, com també fa. Fent cua m'imaginava la cara dels amos de la Hispanic Society, d'on procedixen les pintures, quan el de Bancaja els diguera que sí, que estava d'acord en unflar el compte corrent dels americans amb més zeros que algun dels meus alumnes. Serà per diners... En altre ordre de coses, per fi ja sé a qui votaré, ha costat però el thriller de l 'esquerra valenciana s'ha resolt, crec que el PCE s'ha tornat ha enganyar, però clar ja sabeu que jo milite en el Bloc, i crec que aquesta equivocació beneficia el meu partit, el Bloc. El PCE s'equivoca des del 78, quan va començar a perdre vots i encara no ha deixat de fer-ho, alguna cosa faran malament, tot i que no s'ha d'oblidar que sense PCE no hauria caigut el franquime. Sí ja sé que el Bloc no està electoralment per a llançar traques però almenys el nacionalisme d'esquerres al País Valencià partia gairebé de zero, es l'avantatge de no tindre massa, que a partir d'ací només pots fer que millorar. Per cert la setmana passada em va cridar l'atenció una notícia del Telediario 1. El periodista amb la veu en off venia a dir que a Astúries els alumnes d'ESO preferien classes optatives de primers auxilis, o una cosa així, abans que fer classe de llengua asturiana. El més interessant era el tonet de satisfacció amb el qual ho dia. La interpretació era clara: aquestos asturians sí que són llestos que no perden el temps estudiant coses inútils i preferixen coses importants de veritat, aquestos sí que saben i no altres. I ahir al Senat es va retre homenatge als morts durant l'holocaust jueu, ¿algú imagina el legislatiu espanyol fent un homenatge amb lectures, flors i música als assassinats pel franquisme?. Per cert, és dur açò de fer un blog, creus tindre coses a dir, però no temps per escriure-les, és dur, l'exibicionismes sempre és molt dur.

Ara suposareu que es parlarà en aquest blog de Sorolla abans que del taxi, no senyor, es de veritat que seguint l'estricte ordre cronològic hauria de parlar primer de l'Exposició i després del mitjà de comunicació, però la com encara m'agrada no ser un home d'ordre, m'estime més començar pel darrer esdeveniment de la nit que no pel penúltim. Vam alçar la mà per demanar taxi a la plaça de Tetuan,  enfront Capitania Militar de València, o quasi millor a la Glorieta, a l'1:30 de la matinada, aproximadament. Vaig dir bona nit, i com sol ser habitual l meu Cap i Casal el taxista va contestar Buenas Noches, vaig donar-li l'adreça i fins i tot, a demanda seua, el camí que jo considerava més adient, i és clar, més barat. Fins ací res d'especial, però: com són de violents els taxis, no apetix gens xarrar amb la teua parella de res, llevat que no siguen trivialitats, al taxista què li importa el que jo puga dir, doncs, es fa el silenci dins l'automòbil... Però no, de la pau nocturna ens salva l'emissora de ràdio, i obviament escolte l'aferrissat debat retrasmés per les ones. Era una tertúlia, i no podia ser una altra cosa davant l'emoció posada en cada frase, com si en cada breu opinió estiguera en joc la pau del planeta o l'aturament del canvi climàtic, com si cada paraula d'un espentara els altres o opinions que tenien ganes de fer paleses des de la seua més tendra infantessa acadèmica, com si feren del debat una meravellosa caixa de cireres, i es que arran un tema sorgia un altre que el complementava, que l'enriquia, que el matissava. Tal era la tensió i la voràgine de les opinions que era fàcil imaginar des de dins del taxi la baba dels tertulians regalimant des dels seus llavis àvids de no descansar sense dir la seua i sense deixar sobre la taula de micròfons opinions que definitivament capgirarien la història de la ràdio, quasi es podien imaginar les punyades, la pressa d'apunts, la fullejada de llibres o articles. Aquestes condicions de la tertúlia no podien correspondre més que a les d'un tema que preocupara enormement a la societat actual, que estiguera diàriament en el carrer, que afectara a la butxaca, a la política, als matrimonis entre cures homosexuals, o a les relacions entre Palestina i Israel, no senyor, el tema que amb tanta emoció i fins i tot tensió es portava entre les mans en aquell programa en una emissora, no cal ni dir que madrilenya, a les 2 de la matinada ja del dia del dia 4 de gener de 2008, i és important recordar la data era, atenció: la Conquesta de Granada pels Reis Catòlics. L'emissora era Interecomonia Ràdio, una empresa a la qual el PP valencià ha donat tantes llicències d'emissió en TDT i en ràdio, que no saben què emetre i repetixen les mateixes estupideses dia rere dia. El cas és que els fatxes aquestos es queixen quan se'ls diu que són fills ideològics del franquisme, jo en aquella conversa només escoltava parlar de Boabdil rendit als peus de la Catòlica, de les gran visió política de la reina Isabel, que amb aquella conquesta cercava la inqüestionable unitat d'Espanya, dels jou i les fletxes, de l'àguila bicèfala, per traure varen treure fins i tot els tercios  de Flandes i al Gran Capità, jo us he dit que a aquestos quan se'ls calfava la boca es passaven d'un tema a un altre i d'un segle a un altre sense problemes. Però el que més els delatava era el to gairebé èpic de la conversa que he comentat adés, és com si el temps no haguera passat, són clarament els fills ideològics del franquisme, i si no els agrada que els ho diguen pitjor per a ells i millor per a nosaltres, jo s'ho diré fins que em canse. Feliç any 2008 i obri Espanya.