d'allí cap ací, alex amorós
Com estar a dos llocs alhora i no ser res paregut a un Deú

Carta que demà serà adreçada a David Albelda i que sé que li arribarà en mà gràcies a un conegut comú:

Per a mi David Albelda representa allò que jo voldria que fora el meu equip sempre, el València C.F.: un equip valencià, gran i campió. Albelda representa totes tres coses, jo però, no mai he volgut que forem un Athletic de Bilbao, no cal, i alhora sempre he pensat que els valencians al València han de ser els primers a tindre oportunitats i pense que des de ja fa massa anys ho tenen sovint més difícil per triomfar que els futbolistes forans. Aquesta setmana em fa vergonya no el meu equip, sinó els seus dirigents i amplis sectors de l’afició que són incapaços de percebre les coses en trellat. Em fa vergonya com te’n vas del València, em sembla intolerable, injust. Sí, ja sé que el València t’ha pagat molts diners, però ¿quants jugadors s’han endut el doble que tu i no han fet ni la meitat?. Tu has cobrat exactament el que t’han volgut pagar, com em passa a mi en la meua faena. Però el futbol mai no és sols qüestió de diners, ni per a mi, ni per a tu. La gent no entén que el futbol és sobretot qüestió de sentiments, de força, d’intel·ligència, d’equip, de trellat. Si només foren diners el València mai li hauria guanyat dues lligues a equips més rics, com el Madrid i el Barça. Et mereixes i crec tindràs encara la despedida que mereixes, potser hauràs d’esperar uns anys. La fi de Quique em va sabre molt malament, però el que t’han fet a tu és intolerable. Sentint en el cotxe la roda de premsa també em venien les llàgrimes, tristesa per que em sembla vore com l’època més gloriosa del nostre equip se’ns escapa de les mans, ja que el València ha acabat en mans d’un incompetent, el qual, no sembla tindre més que diners, i que actua sense trellat, tallant caps a tort i dret, sense visió de futur, creant problemes on no hi ha, i com els xiquets només veu incompetència al seu voltant per què sap que juga amb un futbolí que es pensa que li pertany. No sap manejar una empresa i no sap gestionar un club, no es pot caure tan baix, ell caurà, esperem que amb ell no arrossegue també al València. Però en paregudes circumstàncies anàrem a segona divisió, també aleshores vaig plorar, també aleshores després d’una anys de títols, la gent no va saber adaptar-se a no guanyar-los, i els directius ja aleshores li donaren sang al poble, i això passa factura. La prova evident que eres símbol del valencianisme, és com s’he t’ha atacat des de Madrid, i se t’ha atacat fine sel ridícul, crec que tu ja sabràs què vull dir. Els emprenyava un València fort i amb títols, ells el que volen és un València dèbil, com el Sevilla, o el Saragossa, equips que donen espectacle però que no es mengen un torrat, els títols per als de sempre. El futbol no té massa importància, aquestos problemes no són comparables als problemes socials, econòmics i culturals, però ja deia aquell que el futbol és el més important dins de les coses poc importants. No diré que ets ni el meu ídol, ni el meu model, els ídols són coses de la infantessa, i jo ja vaig tindre el meu: Kempes, però em sap malament per què crec conèixer-te, la televisió i el Mestalla, tenen aquestes coses. Et diria David moltes més coses però potser hi haurà un altra ocasió, que et vaja bé, que jugues l’Eurocopa, aquesta la premsa madrilenya potser sí que voldrà que la jugues, i sobre tot que sigues feliç, i que a ben segur tornaràs al teu club quan el president i l’entrenador siguen un malson de fa alguns anys.
Ni tu, ni jo, som el València, el València no és res sinó és un sentiment, el drama és que hui, aquestos dies, aquestos són els què ens han fallat: els sentiments.

Llàstima que el Museu d'Història de València  no l´hem fet nosaltres, m'agrada. M'agrada la salvaguarda amb reutilització d'un antic dipòsit municipal d'aigües, m'agrada l'enfocament didàctic i fins i tot interactiu sense renunciar als materials originals, sense una fugida dels objectes tan habitual en altres espais museístics. M'agrada l'enfocament cronològic, econòmic i social, que evidentment s'ha posat en mans d'historiadors "ben poc conservadors", per dir alguna cosa. M'agrada la presència del valencià, que almenys està al mateix nivell que el castellà. M'agrada l'amplària dels espais que facilita la visita amb grups. Hi ha coses però que no m'agraden tant, entre altres coses hi ha massa llum en les pantalles de projecció i molt poca sobre els objectes i panells explicatius. La ubicació, lluny del centre urbà, massa lluny, es disculpa en funció del reaprofitament de l'arquitectura i de la dificultat de trobar un espai tan ample al centre històric del cap i casal, tot i haver-hi. Aquest museu no l'haguera fet millor ni un ajuntament d'esquerres, no puc criticar-lo, aquestes coses passen. Però tinc clar que aquesta cara de Doctor Jekyll, de Rita és una careta o millor dit una carassa. El veritable esguard de l'alcadessa de València és el de Hyde, el tarannà que alguns van anomenar de Godzrita, fent la semblança amb el mostre cinematogràfic que desfeia tot al seu geganti pas. Patrimonialment els dipòsits d'aigua a Mislata que són la seu del Museu Valencià d'Història, és una goteta d'aigua en mig de l'abandó més barroer del patrimoni valencià, i especialment faig referència al patrimoni arquitectònic dels dos darrers segles, el XIX i el XX. Ahir en El País de la Comunidad Valenciana es denunciavala deixadesa de joies de l'arquitectura industrial com la fàbrica Ceramo d'Orriols, algunes de les naus ferroviàries vora el carrer Alacant, la Llotja de Pescadors del Cabanyal, meravelloses alqueries arreu l'Horta, el molí de Tell, etc  Però el remat ha estat la demolició de gran part de les naus adjacents a la Tabacalera, prop del Mestalla, un edifici d'un incalculable valor patrimonial i que servirà per enriquir la butjaca d'algun "col·laborador habitual" de la  Miss Hyde valenciana.  El veritable risc no és perdre el sentit de l'humor, sinó la capacitat d'indignació. No han esperat ni la sentència judicial, és tan valencià allò dels fets consumats, és tan valencià enderrocar per tornar a construir, és tan faller, cremar per tornar a crear, per què no enderrocar el Micalet i fer una torre de pisos, per què no enderrocar tota la ciutat vella i fer una gran plaça, al cap i a la fi el centre de la nostra ciutat té llocs que s'assemblen més a Beirut bombardejat que a una ciutat que es curosa del seu patrimoni, per què no fer de València un gran Donuts, buit per dins i dolç per fora, un centre buit de persones i uns barris estranys, on si tens sort et toca un parc i si en tens de roïna et toca un circuit de Fórmula 1, gràcies Godzrita per fer-me turista en la meua pròpia ciutat, sovint és aquesta la sensació que tinc. Els temes de patrimoni seran recorrents en aquest blog, a més a més a més aquest estiu vaig estar a les comarques gironines, i les comparacions són sempre molt odioses, en aquest i en altres temes.

Benvinguts al mes de desembre, s'acosta el Nadal, ja sé que voldríeu fugir d'ell, del Nadal, no de desembre, però no s'enganyeu, és impossible, jo ja fa temps que no ho intente, i açò tampoc es culpa de la paternitat, no m'enganye. Dues preguntes i dues respostes em venen al cap sobre esdeveniments recents: què hauria de passar per a que es tancara un programa de televisió?, resposta: que s'hi insultara el rei. Sembla evident que un programa d'Antena 3 va ajudar a crear les circumstàncies propícies per tal que un assassí acabara amb la vida de l'enèsima víctima d'engany de la violència de gènere, va crear-li sembla unes espectatives de reconciliació que una vegada fustrades van encendre la flama d'una ment amb antecedents de violència malaltissa. No hi ha campanya de televisió, ni reforma educativa que puga amb El diario de Patricia, ni en el tema de la violència de gènere, ni en cap altre.
¿Què hauria de passar a Espanya per a què es prohibira una manifestació feixista i clarament xenòfoba?, resposta: que la convocara Batasuna. Els jutges s'afanyen més a prohibir unes manifestaccions que no altres, Batasuna té moltes coses de les quals penedir-se, en consciència, i encara més després de la barbaritat que ha fet ETA aquest cap de setmana, però el sistema democràtic espanyol també,  i la tolerància davant els col·lectius feixistes li poden passar factura en el futur a tot el  sistema.

Ja que parlem de democràcia i canviant una miqueta de tema em fa gràcia la hipòcrita forma de mesurar la democràcia d'uns llocs i d'uns altres. És com si en molts mitjans de comunicació, com si en amples sectors de l'opinió pública, encara estiguera present cert aire colonialista, cert aire de superioritat paternal i pseudoprotectora sobre els països que algun dia foren part, per exemple d'aquell imperi espanyol. Només així es podia explicar des del meu punt de vista que fa uns anys s'intentara jutjar a Espanya a Pinochet, és a dir jutjar la transició política xilena, pels delictes de la seua dictadura. Si els xilens havien decidit passar pàgina qui era els sistema espanyol per esmenar-li la plana a ningú?, no era aleshores president d'una comunitat autònoma un tal Fraga, ministre franquista, que per cert a hores d'ara és encara Senador?. La transició política espanyola va ser moltes coses, però sobre tot va ser una gran passada de pàgina, sobre tot per a l'esquerra i per als nacionalismes que alguns diuen perifèrics. Dels canvis constitucionals que aquestes setmanes es prodrien produir a alguns països d'Amèrica del Sud, a Bolívia, Equador i molt especialment a Veneçuela, els mitjans de comunicació a Espanya no paren de dir que són mecanismes dels seus promotors per tal de perpetuar-se en el poder. Però senyores i senyors això no serà el pitjor d'aquestes reformes, a Europa ningú no establix mecanismes per tal que els presidents de govern o caps d'estat no es perpetuen en el poder,directament no existix cap clàusula, que li ho diguen sinó a Tatcher, a Mitterrand, a González, i sobre tot que li ho pregunten al rei d'Espanya, això sí que és perpetuar-se en el poder. No dic que les reformes populistes sud-americanes siguen la mel de la democràcia, però cabreja aquest tractament d'aquells països com si foren repúbliques bananeres. Que Chávez és un populista, sí, però qui amaga les pujades d'impostos en el seu programa electoral, també; que no sabem què passa si no li aproven el seu projecte de constitució, també; però, què haguera passat a Espanya el 1978 si no s'haguera aprovat aquella Constitució? algú va oferir aleshores cap alternativa?, clar que no. Encara surt Zaplana dient a hui que el triomf del No a Veneçuela és la victòria de la democràcia contra el totalitarisme, quina porqueria doncs de totalitarisme és aquest caribeny, que fa un referèndum i va i perd.

Però si ofn la superioritat política ofén també molt l'aire de superioritat cultural, en este cas no sobre Sud-amèrica sino sobre l'Europa de l'Est. Açò que ara escriuré són les paraules textuals que es van pronunciar a l'informatiu de la Televisión Española al migdia del dia 29 de novembre:  A Espanya es llig menys fins i tot que als països de l'Est d'Europa, recentment incorporats a la UE. Què passa, que la UE és garantia de lectura i avidesa intel·lectual i sorprén que no llisquen més ara, que es troben a la mateixa entitat econòmica que Jesulín o Forrest Camps?. Vol dir açò que la Txèquia de Kafka ne cessitava entrar en l'Europa de Mariñas per enriquir-se culturalment?, es que pensen encara que com aquells països són pobres són imbècils?, i és que les menudes frases com l'esmentada del Telediario sovint traixen el subconscient més clarament que els grans discursos. Una altra possibilitat és que haja tornat una mena de nova Guerra Freda i encara es vullga desprestigiar els totalitarismes de tall stalinista, 20 anys després de la seua fallida. En definitiva, quina falta de pietat del periodista i quina poca feina escriure açò, clar que encara és pitjor llegir-ho fins el final.