d'allí cap ací, alex amorós
Com estar a dos llocs alhora i no ser res paregut a un Deú

Fa temps que mantinc que el València Club de Futbol (VCF) és l'equip que millor representa l'essència del poble valencià i del seu futbol. Açò no és així per què siga l'únic que porta el nom del País, això és més aviat un inconvenient com ja va dir Fuster, ni tampoc per què siga l'equip més llorejat i amb més títols del futbol valencià. El VCF és l'equip que millor sintetitza allò que podríem anomenar: l'esquizofrènic despropòsit valencià. L'actual situació del VCF és una mena de metàfora de la situació actual de la nostra terra. Hi havia ja fa temps moltes veus deien que el País Valencià s'endinsava per camins perillosos en permetre que la construcció s'enduguera la major part dels capitals valencians i li fera sentència de mort al nostre teixit veritablement productiu i de pas se'n portara per davant el medi ambient. L'energia i els diners malbaratats en aquest gegant de fang ha fet que a hores d'ara l'economia valenciana siga la més perjudicada per la crisi arreu l'estat. També ha fet que el nostre govern balafiador i autocomplaent encapçale eixa drecera equivocada i ens haja venut el fum que se'n ha anat com va vindre: ràpidament. En eixa dèria del govern valencià del PP pels grans esdeveniments i pel poc trellat, el VCF va ser una peça més del trencaclosques i Soler el seu peó. Les imaginatives i paralegals requalificacions del vell Mestalla, del nou Mestalla i del bell Porxinos, potser no reben mai cap sentència judicial realment en contra però si cap jutge les considera il·legals, jo almenys les considere immorals, això sí, com la major part de les requalificacions de parcel·les que s'han fet en els darrers anys arreu el País. El PP “regional” va tindre un protagonisme maniqueu i intolerable en tots aquests processos on amb mestratge demagògic contraposava els interessos del VCF als interessos d'un poble, d'uns veïns o dels ecologistes. Quina vergonya ens ha fet i encara ens fa a molts valencianistes de cor com jo que és llançara a la brossa d'aquesta manera el capital social del club pel benefici polític d'uns i econòmic d'altre. ¿Algú recorda el “show” mediàtic de la presentació de la maqueta del Nou Mestalla?. Amb aquesta posada en escena Soler pagava al govern valencià el peatge d'ajudes que si aleshores eren immorals amb la situació econòmica actual fan feredat. La Generalitat va tirar-li una mà al VCF, i se la va cobrar, però la mà li la va tirar al coll. Camps i els seus es feren aleshores moltes fotos a la cerca d'aprofitar el poder mediàtic i doncs electoral del VCF, davant la vergonya de molts valencianistes de cor que serem del VCF quan Soler dins d'una anys encara no puga ni aparèixer per Mestalla. Per què amb aquestes mogudes especulatives Soler va clavar el club dins un pou econòmic del qual ja veurem si surt. Però ara és palés que els polítics del PP ja no es fan les fotos, ara no volen saber res, ara que a més a més C9 ha perdut els drets televisius, i això també els ha anat malament. És possible que tant el VCF com el País Valencià isquen de la crisi, però serà malgrat el PP i no gràcies a ell. Sóc valencianista, sí també ho sóc en els sentit no futbolístic, des què tinc cap per pensar i cor per sentir, i segurament sempre ho seré, el VCF és l'equip de futbol que més seguidors aplega a tot el País Valencià, però no és l'equip del valencians, de tots els valencians, hi ha d'altres equips tan dignes com ell i que ara potser amb raó reclamen la seua. El VCF no representa el País Valencià, tot i que en moments com l'actual ho semble, i ho semble massa.

El taxi, del qual ja vaig parlar, em va traure de l'exposició de Sorolla, en la Plaça Tetuan de València. Sorolla, bé, la cua no va estar malament, curta i la xocolata calenta un detall. De la mateixa manera també és un detall que Bancaja haja dut als valencians l'obra del valencià per excel·lència, en una competició de valencians, el més valencià de tots. Una oportunitat de veure unes pintures que estaven a Nova York i que l'any que ve h¡ tornaran a Nova York. Pintures que per altra banda molt probablement no visitaríem encara que hi anàrem, a Nova York. Però quede clar que no són les pintures més interessants del gran pintor que era Sorolla, la quantitat de superfície pintada en aquest cas sí que està renyada amb la qualitat, però especialment el llenç del Palmeral d'Elx és extraordinari, preciós. Ja que Bancaja ni fa tasca social, ni puja els interessos dels comptes correts, ni promou el valencià, ans al contrari, ni recolza la investigació real, ni promou la innovació tecnològica o cultural valenciana, almenys que es gaste els diners en això i no en sous, com també fa. Fent cua m'imaginava la cara dels amos de la Hispanic Society, d'on procedixen les pintures, quan el de Bancaja els diguera que sí, que estava d'acord en unflar el compte corrent dels americans amb més zeros que algun dels meus alumnes. Serà per diners... En altre ordre de coses, per fi ja sé a qui votaré, ha costat però el thriller de l 'esquerra valenciana s'ha resolt, crec que el PCE s'ha tornat ha enganyar, però clar ja sabeu que jo milite en el Bloc, i crec que aquesta equivocació beneficia el meu partit, el Bloc. El PCE s'equivoca des del 78, quan va començar a perdre vots i encara no ha deixat de fer-ho, alguna cosa faran malament, tot i que no s'ha d'oblidar que sense PCE no hauria caigut el franquime. Sí ja sé que el Bloc no està electoralment per a llançar traques però almenys el nacionalisme d'esquerres al País Valencià partia gairebé de zero, es l'avantatge de no tindre massa, que a partir d'ací només pots fer que millorar. Per cert la setmana passada em va cridar l'atenció una notícia del Telediario 1. El periodista amb la veu en off venia a dir que a Astúries els alumnes d'ESO preferien classes optatives de primers auxilis, o una cosa així, abans que fer classe de llengua asturiana. El més interessant era el tonet de satisfacció amb el qual ho dia. La interpretació era clara: aquestos asturians sí que són llestos que no perden el temps estudiant coses inútils i preferixen coses importants de veritat, aquestos sí que saben i no altres. I ahir al Senat es va retre homenatge als morts durant l'holocaust jueu, ¿algú imagina el legislatiu espanyol fent un homenatge amb lectures, flors i música als assassinats pel franquisme?. Per cert, és dur açò de fer un blog, creus tindre coses a dir, però no temps per escriure-les, és dur, l'exibicionismes sempre és molt dur.

Ara suposareu que es parlarà en aquest blog de Sorolla abans que del taxi, no senyor, es de veritat que seguint l'estricte ordre cronològic hauria de parlar primer de l'Exposició i després del mitjà de comunicació, però la com encara m'agrada no ser un home d'ordre, m'estime més començar pel darrer esdeveniment de la nit que no pel penúltim. Vam alçar la mà per demanar taxi a la plaça de Tetuan,  enfront Capitania Militar de València, o quasi millor a la Glorieta, a l'1:30 de la matinada, aproximadament. Vaig dir bona nit, i com sol ser habitual l meu Cap i Casal el taxista va contestar Buenas Noches, vaig donar-li l'adreça i fins i tot, a demanda seua, el camí que jo considerava més adient, i és clar, més barat. Fins ací res d'especial, però: com són de violents els taxis, no apetix gens xarrar amb la teua parella de res, llevat que no siguen trivialitats, al taxista què li importa el que jo puga dir, doncs, es fa el silenci dins l'automòbil... Però no, de la pau nocturna ens salva l'emissora de ràdio, i obviament escolte l'aferrissat debat retrasmés per les ones. Era una tertúlia, i no podia ser una altra cosa davant l'emoció posada en cada frase, com si en cada breu opinió estiguera en joc la pau del planeta o l'aturament del canvi climàtic, com si cada paraula d'un espentara els altres o opinions que tenien ganes de fer paleses des de la seua més tendra infantessa acadèmica, com si feren del debat una meravellosa caixa de cireres, i es que arran un tema sorgia un altre que el complementava, que l'enriquia, que el matissava. Tal era la tensió i la voràgine de les opinions que era fàcil imaginar des de dins del taxi la baba dels tertulians regalimant des dels seus llavis àvids de no descansar sense dir la seua i sense deixar sobre la taula de micròfons opinions que definitivament capgirarien la història de la ràdio, quasi es podien imaginar les punyades, la pressa d'apunts, la fullejada de llibres o articles. Aquestes condicions de la tertúlia no podien correspondre més que a les d'un tema que preocupara enormement a la societat actual, que estiguera diàriament en el carrer, que afectara a la butxaca, a la política, als matrimonis entre cures homosexuals, o a les relacions entre Palestina i Israel, no senyor, el tema que amb tanta emoció i fins i tot tensió es portava entre les mans en aquell programa en una emissora, no cal ni dir que madrilenya, a les 2 de la matinada ja del dia del dia 4 de gener de 2008, i és important recordar la data era, atenció: la Conquesta de Granada pels Reis Catòlics. L'emissora era Interecomonia Ràdio, una empresa a la qual el PP valencià ha donat tantes llicències d'emissió en TDT i en ràdio, que no saben què emetre i repetixen les mateixes estupideses dia rere dia. El cas és que els fatxes aquestos es queixen quan se'ls diu que són fills ideològics del franquisme, jo en aquella conversa només escoltava parlar de Boabdil rendit als peus de la Catòlica, de les gran visió política de la reina Isabel, que amb aquella conquesta cercava la inqüestionable unitat d'Espanya, dels jou i les fletxes, de l'àguila bicèfala, per traure varen treure fins i tot els tercios  de Flandes i al Gran Capità, jo us he dit que a aquestos quan se'ls calfava la boca es passaven d'un tema a un altre i d'un segle a un altre sense problemes. Però el que més els delatava era el to gairebé èpic de la conversa que he comentat adés, és com si el temps no haguera passat, són clarament els fills ideològics del franquisme, i si no els agrada que els ho diguen pitjor per a ells i millor per a nosaltres, jo s'ho diré fins que em canse. Feliç any 2008 i obri Espanya.

Carta que demà serà adreçada a David Albelda i que sé que li arribarà en mà gràcies a un conegut comú:

Per a mi David Albelda representa allò que jo voldria que fora el meu equip sempre, el València C.F.: un equip valencià, gran i campió. Albelda representa totes tres coses, jo però, no mai he volgut que forem un Athletic de Bilbao, no cal, i alhora sempre he pensat que els valencians al València han de ser els primers a tindre oportunitats i pense que des de ja fa massa anys ho tenen sovint més difícil per triomfar que els futbolistes forans. Aquesta setmana em fa vergonya no el meu equip, sinó els seus dirigents i amplis sectors de l’afició que són incapaços de percebre les coses en trellat. Em fa vergonya com te’n vas del València, em sembla intolerable, injust. Sí, ja sé que el València t’ha pagat molts diners, però ¿quants jugadors s’han endut el doble que tu i no han fet ni la meitat?. Tu has cobrat exactament el que t’han volgut pagar, com em passa a mi en la meua faena. Però el futbol mai no és sols qüestió de diners, ni per a mi, ni per a tu. La gent no entén que el futbol és sobretot qüestió de sentiments, de força, d’intel·ligència, d’equip, de trellat. Si només foren diners el València mai li hauria guanyat dues lligues a equips més rics, com el Madrid i el Barça. Et mereixes i crec tindràs encara la despedida que mereixes, potser hauràs d’esperar uns anys. La fi de Quique em va sabre molt malament, però el que t’han fet a tu és intolerable. Sentint en el cotxe la roda de premsa també em venien les llàgrimes, tristesa per que em sembla vore com l’època més gloriosa del nostre equip se’ns escapa de les mans, ja que el València ha acabat en mans d’un incompetent, el qual, no sembla tindre més que diners, i que actua sense trellat, tallant caps a tort i dret, sense visió de futur, creant problemes on no hi ha, i com els xiquets només veu incompetència al seu voltant per què sap que juga amb un futbolí que es pensa que li pertany. No sap manejar una empresa i no sap gestionar un club, no es pot caure tan baix, ell caurà, esperem que amb ell no arrossegue també al València. Però en paregudes circumstàncies anàrem a segona divisió, també aleshores vaig plorar, també aleshores després d’una anys de títols, la gent no va saber adaptar-se a no guanyar-los, i els directius ja aleshores li donaren sang al poble, i això passa factura. La prova evident que eres símbol del valencianisme, és com s’he t’ha atacat des de Madrid, i se t’ha atacat fine sel ridícul, crec que tu ja sabràs què vull dir. Els emprenyava un València fort i amb títols, ells el que volen és un València dèbil, com el Sevilla, o el Saragossa, equips que donen espectacle però que no es mengen un torrat, els títols per als de sempre. El futbol no té massa importància, aquestos problemes no són comparables als problemes socials, econòmics i culturals, però ja deia aquell que el futbol és el més important dins de les coses poc importants. No diré que ets ni el meu ídol, ni el meu model, els ídols són coses de la infantessa, i jo ja vaig tindre el meu: Kempes, però em sap malament per què crec conèixer-te, la televisió i el Mestalla, tenen aquestes coses. Et diria David moltes més coses però potser hi haurà un altra ocasió, que et vaja bé, que jugues l’Eurocopa, aquesta la premsa madrilenya potser sí que voldrà que la jugues, i sobre tot que sigues feliç, i que a ben segur tornaràs al teu club quan el president i l’entrenador siguen un malson de fa alguns anys.
Ni tu, ni jo, som el València, el València no és res sinó és un sentiment, el drama és que hui, aquestos dies, aquestos són els què ens han fallat: els sentiments.

Llàstima que el Museu d'Història de València  no l´hem fet nosaltres, m'agrada. M'agrada la salvaguarda amb reutilització d'un antic dipòsit municipal d'aigües, m'agrada l'enfocament didàctic i fins i tot interactiu sense renunciar als materials originals, sense una fugida dels objectes tan habitual en altres espais museístics. M'agrada l'enfocament cronològic, econòmic i social, que evidentment s'ha posat en mans d'historiadors "ben poc conservadors", per dir alguna cosa. M'agrada la presència del valencià, que almenys està al mateix nivell que el castellà. M'agrada l'amplària dels espais que facilita la visita amb grups. Hi ha coses però que no m'agraden tant, entre altres coses hi ha massa llum en les pantalles de projecció i molt poca sobre els objectes i panells explicatius. La ubicació, lluny del centre urbà, massa lluny, es disculpa en funció del reaprofitament de l'arquitectura i de la dificultat de trobar un espai tan ample al centre històric del cap i casal, tot i haver-hi. Aquest museu no l'haguera fet millor ni un ajuntament d'esquerres, no puc criticar-lo, aquestes coses passen. Però tinc clar que aquesta cara de Doctor Jekyll, de Rita és una careta o millor dit una carassa. El veritable esguard de l'alcadessa de València és el de Hyde, el tarannà que alguns van anomenar de Godzrita, fent la semblança amb el mostre cinematogràfic que desfeia tot al seu geganti pas. Patrimonialment els dipòsits d'aigua a Mislata que són la seu del Museu Valencià d'Història, és una goteta d'aigua en mig de l'abandó més barroer del patrimoni valencià, i especialment faig referència al patrimoni arquitectònic dels dos darrers segles, el XIX i el XX. Ahir en El País de la Comunidad Valenciana es denunciavala deixadesa de joies de l'arquitectura industrial com la fàbrica Ceramo d'Orriols, algunes de les naus ferroviàries vora el carrer Alacant, la Llotja de Pescadors del Cabanyal, meravelloses alqueries arreu l'Horta, el molí de Tell, etc  Però el remat ha estat la demolició de gran part de les naus adjacents a la Tabacalera, prop del Mestalla, un edifici d'un incalculable valor patrimonial i que servirà per enriquir la butjaca d'algun "col·laborador habitual" de la  Miss Hyde valenciana.  El veritable risc no és perdre el sentit de l'humor, sinó la capacitat d'indignació. No han esperat ni la sentència judicial, és tan valencià allò dels fets consumats, és tan valencià enderrocar per tornar a construir, és tan faller, cremar per tornar a crear, per què no enderrocar el Micalet i fer una torre de pisos, per què no enderrocar tota la ciutat vella i fer una gran plaça, al cap i a la fi el centre de la nostra ciutat té llocs que s'assemblen més a Beirut bombardejat que a una ciutat que es curosa del seu patrimoni, per què no fer de València un gran Donuts, buit per dins i dolç per fora, un centre buit de persones i uns barris estranys, on si tens sort et toca un parc i si en tens de roïna et toca un circuit de Fórmula 1, gràcies Godzrita per fer-me turista en la meua pròpia ciutat, sovint és aquesta la sensació que tinc. Els temes de patrimoni seran recorrents en aquest blog, a més a més a més aquest estiu vaig estar a les comarques gironines, i les comparacions són sempre molt odioses, en aquest i en altres temes.

Benvinguts al mes de desembre, s'acosta el Nadal, ja sé que voldríeu fugir d'ell, del Nadal, no de desembre, però no s'enganyeu, és impossible, jo ja fa temps que no ho intente, i açò tampoc es culpa de la paternitat, no m'enganye. Dues preguntes i dues respostes em venen al cap sobre esdeveniments recents: què hauria de passar per a que es tancara un programa de televisió?, resposta: que s'hi insultara el rei. Sembla evident que un programa d'Antena 3 va ajudar a crear les circumstàncies propícies per tal que un assassí acabara amb la vida de l'enèsima víctima d'engany de la violència de gènere, va crear-li sembla unes espectatives de reconciliació que una vegada fustrades van encendre la flama d'una ment amb antecedents de violència malaltissa. No hi ha campanya de televisió, ni reforma educativa que puga amb El diario de Patricia, ni en el tema de la violència de gènere, ni en cap altre.
¿Què hauria de passar a Espanya per a què es prohibira una manifestació feixista i clarament xenòfoba?, resposta: que la convocara Batasuna. Els jutges s'afanyen més a prohibir unes manifestaccions que no altres, Batasuna té moltes coses de les quals penedir-se, en consciència, i encara més després de la barbaritat que ha fet ETA aquest cap de setmana, però el sistema democràtic espanyol també,  i la tolerància davant els col·lectius feixistes li poden passar factura en el futur a tot el  sistema.

Ja que parlem de democràcia i canviant una miqueta de tema em fa gràcia la hipòcrita forma de mesurar la democràcia d'uns llocs i d'uns altres. És com si en molts mitjans de comunicació, com si en amples sectors de l'opinió pública, encara estiguera present cert aire colonialista, cert aire de superioritat paternal i pseudoprotectora sobre els països que algun dia foren part, per exemple d'aquell imperi espanyol. Només així es podia explicar des del meu punt de vista que fa uns anys s'intentara jutjar a Espanya a Pinochet, és a dir jutjar la transició política xilena, pels delictes de la seua dictadura. Si els xilens havien decidit passar pàgina qui era els sistema espanyol per esmenar-li la plana a ningú?, no era aleshores president d'una comunitat autònoma un tal Fraga, ministre franquista, que per cert a hores d'ara és encara Senador?. La transició política espanyola va ser moltes coses, però sobre tot va ser una gran passada de pàgina, sobre tot per a l'esquerra i per als nacionalismes que alguns diuen perifèrics. Dels canvis constitucionals que aquestes setmanes es prodrien produir a alguns països d'Amèrica del Sud, a Bolívia, Equador i molt especialment a Veneçuela, els mitjans de comunicació a Espanya no paren de dir que són mecanismes dels seus promotors per tal de perpetuar-se en el poder. Però senyores i senyors això no serà el pitjor d'aquestes reformes, a Europa ningú no establix mecanismes per tal que els presidents de govern o caps d'estat no es perpetuen en el poder,directament no existix cap clàusula, que li ho diguen sinó a Tatcher, a Mitterrand, a González, i sobre tot que li ho pregunten al rei d'Espanya, això sí que és perpetuar-se en el poder. No dic que les reformes populistes sud-americanes siguen la mel de la democràcia, però cabreja aquest tractament d'aquells països com si foren repúbliques bananeres. Que Chávez és un populista, sí, però qui amaga les pujades d'impostos en el seu programa electoral, també; que no sabem què passa si no li aproven el seu projecte de constitució, també; però, què haguera passat a Espanya el 1978 si no s'haguera aprovat aquella Constitució? algú va oferir aleshores cap alternativa?, clar que no. Encara surt Zaplana dient a hui que el triomf del No a Veneçuela és la victòria de la democràcia contra el totalitarisme, quina porqueria doncs de totalitarisme és aquest caribeny, que fa un referèndum i va i perd.

Però si ofn la superioritat política ofén també molt l'aire de superioritat cultural, en este cas no sobre Sud-amèrica sino sobre l'Europa de l'Est. Açò que ara escriuré són les paraules textuals que es van pronunciar a l'informatiu de la Televisión Española al migdia del dia 29 de novembre:  A Espanya es llig menys fins i tot que als països de l'Est d'Europa, recentment incorporats a la UE. Què passa, que la UE és garantia de lectura i avidesa intel·lectual i sorprén que no llisquen més ara, que es troben a la mateixa entitat econòmica que Jesulín o Forrest Camps?. Vol dir açò que la Txèquia de Kafka ne cessitava entrar en l'Europa de Mariñas per enriquir-se culturalment?, es que pensen encara que com aquells països són pobres són imbècils?, i és que les menudes frases com l'esmentada del Telediario sovint traixen el subconscient més clarament que els grans discursos. Una altra possibilitat és que haja tornat una mena de nova Guerra Freda i encara es vullga desprestigiar els totalitarismes de tall stalinista, 20 anys després de la seua fallida. En definitiva, quina falta de pietat del periodista i quina poca feina escriure açò, clar que encara és pitjor llegir-ho fins el final.

Feia molt de temps que no m'acostava a un centre comercial dissabte de vesprada, les circumstàncies m'han obligat a fer-ho, puc assegurar que no vaig tindre una altre remei. En eixe caos comercial que hi ha a l'oest de la Pista de Silla de València, que aplega diversos pobles de l'horta Sud des de Sedaví fins Alfafar o Massanassa, és impossible moure's tres-cents metros sense el cotxe, per què no està fet per anar caminant, cap planificació, cap trellat, i massa gent. En la botiga de material per l'esport Decathlon de Massanassa era impossible caminar de la gent que hi havia, si tota aquesta gent fa l'esport que compra les Olimpíades estarien monopolitzades pels nostres esportistes, fins i tot les estacions d'esquí de tot l'hemisferi nord estarien copades per valencians de l'Horta fent esquí de fons i descens en velocitat, fent raftin, puenting o lifting, bé açò últim crec que no és cap esport, però també es compra i és molt car. En qualsevol cas per si no hi havia prou i encara que semble increïble, dins d'aquest embolic de botigues, rodones i pàrquings encara cap un Ikea. Ja han començat a fer-lo, arriba al País Valencià el tan desitjat “faça-ho vosté mateix”, que d'aquesta manera nosaltres, és a dir ells, els suecs imaginatius per excel·lència, s'estalvien: venedors, instal·ladors i mals de caps. Després la gent diu que va extressada, però si compres un moble que a més d'haver d'endur-te tu mateix a ta casa no saps com muntar-lo i te costa en tot cas almenys dos caps de setmana fer-ho, com no ha d'anar en la llengua fora. Això sí, en Ikea t'has estalviat quatre xavos, però, per què ningú no conta els disgustos?, per què ningú no conta que no ha sabut muntar la prestatgeria o el sabater?, per por al ridícul. Açò és com allò de la sanitat privada, tothom està content, i si no està content s'ho amaga, per què amb els diners que costa, qui confessa haver estat pitjor tractat pagant del que ho hauria estat anant al metge debades?. Sí, ja ho sé, jo sóc dels que posa benzina, si puc, en llocs on me la posen, un clàssic de la subversió, no donar-li diners a qui més en té; en el cim del “faça-ho vosté mateix” el senyor repsol s'estalvia un sou, si vol que em pose jo la benzina que em faça un descompte. L'autoservei és una de les grans mentides del capitalisme, disfressa de modernitat i practicitat l'estalvi de diners del gran propietari, clar que per a ell és pràctic, i tan pràctic. I encara serem nosaltres els que haurem de pagar les bosses al supermercat, això sí Mercadona gastarà safates i safates de plàstic o Déu sap quin material contaminant per vendre la carn, la meitat de la qual potser no necessites, si compreu la llet en paquets de sis ja sabeu què vull dir, amb una compra de 60 euros hi ha per omplir quatre o cinc borses per dur al contenidor groc. Ni m'agrada el Decathlon, ni l'ikea, ni Repsol, ni el Mercadona, dels dos darrers em seria difícil prescindir, dels dos primers passe olímpicament.

El meu fill demà farà tres anys. En les converses sobre la paternitat, o segons el cas maternitat, sempre parlem d'allò que ens toca sacrificar per la feina que els xiquets donen, d'eixa carrera professional, acadèmica, d'eixos viatges llunyans, d'eixes eixides i sopars nocturns arraconats, d'eixes lectures, i de moltes altres coses ajornades o més aviat deixades totalment de banda. En aquestes converses es solen obviar els aspectes positius de ser pare, o mare, no és modern parlar amb alegia de la paternitat, oblidant clarament que en els temps que corren ser pare és gairebé sempre una tria, no una impocisió de les circunstàncies, i sinó mireu la història. Ser pare està molt bé, no és cap sacrifici, per sacrificar suposa perdre i jo tinc la clara impressió de guanyar, de guanyar més, molt més del que he perdut. M'encanta estar amb el meu fill i gaudir de la seua infantessa, ja arribaran temps en què ell em voldrà eliminar de la seua vida, espere ser capaç de no retraure-li-ho, de ser conscient que a l'hora de la seua adolescència ja m'haurà donat més del que jo li hauré donat en tota la seua vida. D'alegries?, moltes, conte ara, i atall d'exemple, aquesta.
L'altre dia per parlar de la mort d'un animalet el meu fill, va dir que estava "matat", i és que en principi no deu estar molt clar això de la diferència entre els dos participis, mort i matat, penseu-lo. En la mort està absent la voluntarietat de l'individu finat, en el participi intuitiu "matat" sembla que es vullga introduir la voluntarietat en tot acte que implique la mort. Aquesta reflexió a banda de pedant en sembla que parla sobre la meravellosa inocència dels xiquets, que no conceben la mort sinó com un acte voluntari, la confusió entre els desitjos i la realitat, almenys aquesta és la sencació que em va quedar a mí, escoltant el meu fill, que demà farà tres anys.

Els habitants de Croàcia tenen una capacitat competitiva extraordinària amb una selecció de jugadors gens coneguts van aconseguir gaunyar a Wembley, impressionant, i pogueren fer-li cinc als Beckam i companyia. El cas és que aquestos són capaços de plantar-se en l'Eurocopa i guanyar-la. Als Monegros volen fer un parc temàtic a l'estil Las Vegas, un autèntic "pelotazo" destrellatat, al més pur estil valencià, espere que no ho facen, per què el PP d'ací ja tindria una altra excusa per deixar clar que si s'ha de malbaratar l'aigua de l'Ebre, ningú millor que el govern Camps i els nostres camps de golf.